En la meva vida sempre he intentat ser autònoma
en el meu aprenentatge, per a realment conèixer una cosa cal de la contrastació
d’idees, de punts de vista diferents i una gran part de reflexió mútua per a
acabar de consolidar la situació o concepte.
Per altra banda, cal ser sincers amb un
mateix i saber reconèixer tant els teus punts forts com els dèbils, en el
primer cas, considero que tinc una gran capacitat de responsabilitat, paciència
i esforç, en el segon cas, considero que hem manca confiança amb mi mateixa i activació
cap els processos. No obstant, aquestes limitacions es presencien gairebé quan
m’exposo a ser avaluada directament, ja que tant a les meves pràctiques com a
la meva vida professional he pogut deixar de banda aquesta petita timidesa i desenvolupar
amb èxit el treball corresponent. Quan vaig esser a les pràctiques tenia clar
el que havia de fer i el que no, però a la vida real cada escoleta és un món i
de vegades fan coses que no veus massa correctes però en parlar amb les mestres
d’allà et dones compte que no tot es pot fer com està planificat, degut al
temps, o en relació a les fitxetes en realitat si s’utilitzen com a recurs
puntual i després amplien amb experiències manuals i visuals no es consideren
del tot negatives. Això és el que vaig veure, però el que vull dir és que cal d’un
enteniment i comunicació entre les persones amb les que fas feina per a poder
arribar a un consens i garantir així una adequada educació.
En el meu quadern de pràctiques anotàvem
cada dia el que fèiem, era un diari en el que posàvem tant els aspectes
positius o negatius del dia, els aprenentatges, anècdotes, avanços personals o
en relació a algun nin o nina, etc. per a poder tenir-los present i reflexionar,
per a la seva millora si escau. També havíem d’analitzar tota la documentació
corresponent al centre com el PEC i els seus derivats (trets d’identitat,
horari, acollida dels infants i les famílies, atenció a la diversitat, metodologia,
criteris organitzatius, etc.), la PCC, que és la programació de la concreció
curricular, on cada cicle es posa d’acord del objectius i continguts que durà a
terme així com la línia que traçaran entre etapes, i finalment el PGA, que és
el document més concret dut a terme en cada aula, en aquest és on s’especifica
amb detall cada un dels objectius, continguts, procediments o adaptacions, ja
sigui a través d’unitats didàctiques, rutines, projectes de treball, ambients o
centres d’interès. En el meu cas, es feren sobretot les dues primeres
metodologies, llevat en algun moment que feren centres d’interès. Fa tres anys
aquests documents no eren estrictament necessaris i, per tant, la majoria d’escoletes
no els tenia elaborats, en la que jo vaig esser els tenien quasi tots, encara
que desordenats, se veu que els anaven ampliant a poc a poc.
En la meva pràctica, vaig coincidir amb
la dificultat d’un infant a nivell auditiu, tenia sordesa greu i, per tant,
treballaven amb ell un llenguatge alternatiu per a poder relacionar-se amb la
mestra i una mica amb els seus companys, així fèiem l’assemblea amb llenguatge
bimodal, on cada alumne tenia un símbol i un gest, i aquest alumne els identificava
correctament, també amb l’ajuda de la logopeda que venia un pic per setmana
treballava amb ell a nivell individual, en petit grup i en gran grup, aquest
darrer sobretot en contes bimodals on els infants s’ho passaven fenomenal i aprenien
amb molta rapidesa. El meu paper en aquest lloc va ser una mica secundari, però
també vaig aprendre molt, i a més, vaig poder compartir les sensacions i a
vegades frustracions d’aquests infants. També hi havia dos sud-americans, els
quals els hi costava adaptar-se a la llengua catalana, però no van tenir cap
problema en relacionar-se i jugar amb els altres, la qual cosa em va
sorprendre, i a poc a poc van avançar en la llengua.
Un altre punt a tenir en compte és la
relació amb les famílies, és una de les pors que vaig tenir en començar les
pràctiques, aquests familiars són molt exigents i cautelosos i és clarament
normal i comprensible, però crec que he pogut assolir la confiança necessària que
es requereix per a poder instaurar una relació lligada a la professionalitat i la
familiaritat.
Les noves tecnologies són per a mi un
camp que no s’em dóna del tot malament, no havia fet mai un blog però si que
tinc facilitat per a realitzar descarregues i fer servir programes en relació a
la edició de textos, presentacions power point, muntatge de vídeos amb imatges
i música el qual m’han sol·licitat a finals de curs dels infants, i gravacions.
Finalment, dir que segurament em deix
moltes competències per assolir com establir controls periòdics de competències
i prendre decisions de progressió, practicar un suport integrat treballant amb
alumnes amb grans dificultats, instaurar i fer funcionar un consell d’alumnes i
negociar amb ells varis tipus de regles i acords o oferir activitats de
formació opcionals “a la carta”. També alguns punts en relació a la gestió de l’escola,
ja que com a practicants no se’ns deixa aprofundir tant en aquesta participació
i en referència a l’organització de la formació continua o en la reflexió sobre
el procés de millora però esper anar fent el millor possible.
